¡Felices Fiestas!

¿Que la Navidad es una fiesta consumista? Pues sí.
¿Que la Navidad es una fiesta religiosa y para nada soy religioso? Pues también...

Pero de pequeño me hacía mucha ilusión que vinieran los Reyes Magos a traerme regalos o que por Navidad viniera el Papá Noel o el Tió me cagara más regalos.
No hay nada mejor que la ilsuión de un niño, por eso estas fiestas me transmiten felicidad y tranquilidad (supongo que el estar todo el dia con la familia y zampando también influye xD).
De todas maneras, una cosa no quita la otra, no hace falta despilfarrar solamente porque sea Navidad.

Pero como no quiero convertir esto en una entrada crítica más, os dejo con Don't shoot me Santa de The Killers:



Y ya sólo me queda decir:

¡Felices Fiestas!

S.Y.

Zeitgeist

Tengo pocas cosas a decir sobre el video que pongo en esta entrada, habla por sí solo. Puede ser verdad, puede que no sea del todo verdad o que sea totalmente una paranoia, pero hay una cosa que está clara, hay mucha gente que se deja o nos dejamos engañar fácilmente y esto debe cambiar, tenemos que aprender a pensar por nosotros mismos y en eso el vídeo tiene toda la razón.

Es bastante largo, dura unas dos horas. No se si lo habréis visto, pero sinó, por favor, os pido que si tenéis un rato libre algún día os lo miréis porque creo que vale bastante la pena ;). Y como he dicho antes, no se cuanto de verdad y cuanto de mentira hay en éste reportaje, pero os aseguro que "los que mandan" nos esconden muchas cosas...

Os aviso que los 5 primeros minutos son simplemente una secuencia de imágenes, la presentación.
Primero habla sobre la religión, luego sobre el 11-S y acaba "presentándonos los que mandan".

Éste es el video, aunque podéis verlo más grande y mejor aquí o en la web oficial (Zeitgeist - The Movie) (en inglés).
Éste está en inglés pero con subtítulos en castellano:



Espero que os lo miréis en algún momento. Como mínimo es interesante ya que te invita a reflexionar. Y pensar no está mal... ;).

Salut!
¡Hasta la próxima!

S.Y.

¡Búshcala! xDD

Ante todo: estoy totalmente en contra de la violencia.

Ahora bien... sabiendo que con un zapato es imposible muy dificil causar algún daño físico mínimamente importante, me quito el sombrero ante este periodista iraquí xD:



¡Lástima que no le diera! xD. ¡Qué reflejos tiene el jodío! xD.
También dicen que un par de azotes merecidos a tiempo siempre están bien (no sé si es cierto, aunque en este caso muy a tiempo no están, no... Pero merecidos, un rato xD).

Por cierto, que el hombre se ha dado cuenta ahora de que lo de Iraq fue un error... JA!
Esta entrada es un preludio a la próxima que estoy preparando... Así que hasta pronto ;).

S.Y.

Yo soy antinuclear. ¿Y tú?

El título lo dice todo. Hace unos días, Greepeace lanzó una iniciativa para luchar contra la energía nuclear y apoyar energías renovables alternativas.
Es un tema un poco delicado, porque es cierto que la energía nuclear tiene una parte positiva: con muy poco uranio (realmente poco) se produce muchísima energía. Pero pienso que de ninguna manera eso compensa que se lancen residuos altamente perjudiciales para nuestro entorno en barriles al fondo del mar. Además, una catástrofe nuclear es fatal (acordaos de Chernóbil).

Pues bien, más que nada, he resumido lo que dice el siguiente vídeo:



Sé que es más difícil y costoso apoyar las energías renovables, pero un poco de esfuerzo puede que nos sea muy recompensado en el futuro, y sobretodo a la gente del futuro. Pensar que el problema de los residuos se lo van a encontrar cuando ya no estemos es muy fácil, pero, ¿verdad que no nos hubiera hecho gracia nacer en un mundo lleno de residuos radiactivos? Pues a los que están por venir tampoco.

Si os sentís antinucleares podéis firmar aquí: ¡Colabora!

Firmar es solamente 1 minuto ;)
¡Hasta pronto!

S.Y.

Un tipo con suerte

Vuelven las entradas donde hablo de la salsa rosa que hay en mi vida y que seguramente importan bien poco, pero como no sé que poner en el blog y hay que darle un poco de vidilla pues hay que inventarse cosas (¿no hacen lo mismo en los programas del corazón?, pues yo no voy a ser menos xD).

Aquí os muestro una foto de estas vacaciones donde se ve claramente (no miréis mi cara) que este chaval ha triunfado:


¡No todos los días se le cae a uno muerta en los brazos una italiana! Eso es de ser un tipo "suertudo" xD: Una gran historia de amor que viví este verano con Tiziana, que acabó en el momento que resucitó y subió de nuevo al escenario… ¡Pero bueno! Eso ya es otro tema que no viene al caso...

¡Hasta la próxima!
Salud, y a cuidarse.

S.Y.

P.D: Si intentáis buscarle el sentido a algo de lo que he dicho, no os entretengáis mucho; no lo tiene. :D

En estado de gracia

Aunque parezca que haya abandonado el blog, no es así! Lo que pasa es que entre la pereza y que he estado un poco enfaenado con este inicio de curso y no he hecho muchas entradas.
Tampoco es que tuviera mucho que decir... De hecho el colapso mental que me comporta estudiar matemáticas ha hecho que estuviera intentando colgar el teorema de Riemann, pero como no me sale bien poner subíndices y símbolos matemáticos no he conseguido ponerlo bonito (seguiré intentándolo porque es un teorema que me ha impresionado mucho).

Es una entrada un poco tonta para dar un poco de vidilla al blog y como llevo unos días de muy buen humor pues he aprovechado el momento. Para mostrar mi buen humor os dejo una foto:


xDDD
No soy muy expresivo pero se puede apreciar un estado de felicidad en mi. Por el pelo se nota que no es actual, pero bueno, sirve igual.

Y para acabar os dejo con una encuesta tonta en la barra de la derecha :).

Esto es todo!
Hasta pronto!

S.Y.

Volvió a ganar el más grande

Después de dos años de sequía, Valentino Rossi ha vuelto a ganar otro mundial de motociclismo, ya van 8, 6 en la máxima categoría.
Aunque estos dos últimos años ha estado luchando por el título hasta el final, sus problemas con la Yamaha y los neumáticos y sus errores le alejaron de la corona.
Pero este año cambió de marca de neumáticos y no defraudó, volvió a ser tan competitivo como antaño, su Yamaha ya no le dejaba relegado en las rectas y ha demostrado una vez más que en igualdad de condiciones es el más grande. Ayer, a falta de 3 carreras, ganó en Motegi y sentenció el título.


Este año ha ido batiendo récord tras récord. Ya es el que más victorias ha conseguido en la categoría reina del motociclismo (70), en total tiene 96, cerca del récord absoluto de Giacomo Agostini (123) y por si fuera poco, ha vencido alguna vez en todos y cada uno de los circuitos en los que ha competido. No hay circuito en el calendario donde Valentino Rossi no haya ganado. Ha sido campeón del mundo con motos de 125, 250, 500, 990 y ahora de 800 centímetros cúbicos, de dos y de cuatro tiempos, con neumáticos Michelin, Bridgestone y Dunlop, con Aprilia, Honda y Yamaha. Da igual, pongan lo que le pongan, siempre es el más rápido.

Puse sus estadísticas en otra entrada, pero las vuelvo a poner actualizadas, porque son estratosféricas:

207 carreras del campeonato del mundo de motociclismo disputadas
148 pódiums
96 victorias
51 'pole positions’...
y... ¡8 veces campeón del mundo!

Como no podía ser de otra manera, celebró el título de una forma divertida: se puso una camiseta donde ponía por la parte de delante “Scusate il ritardo” (disculpad el retardo). En la parte de atrás, alrededor de una caricatura suya vestido de chef, explicaba la receta para ganar el mundial. Entre otros ingredientes se encontraban 150 kilos de Yamaha M1, 70 kilos de Valentino Rossi macerado al modo Carlo, ingenieros japoneses y 2 Bridgestone frescas.


En la foto le felicita su máximo rival este año, Casey Stoner, que ha sido un digno rival, pero ha tenido que devolver el trono al rey, al Dios de las motos.

Valentino, te perdonamos el retardo.
Sei grande, Rossi!

S.Y.

O reggaeton, o dignidad femenina

Por norma general, este tipo de programas no me gustan, a excepción de Tienes Talento que se salva porque se pueden ver actuaciones serias y realmente espectaculares, aunque tampoco lo miro mucho.
A Factor X, aunque el "jurado" es el mismo, no le encuentro el mismo atractivo.

Pero centrándome en el tema; dicho esto, después de ver las siguientes imágenes, el programa se ha ganado mi respeto y me quito el sombrero ante Eva Perales:



BRAVO! Sí señora, así se habla.

Eso dice mucho de ella. Demuestra que tiene la inteligencia suficiente (que a muchas otras mujeres le falta) para no bailar su humillación. Escuchad un minuto la letra de alguna canción de reggaeton y veréis a que nivel ponen al sexo femenino. Luego hay que oír frases como "Los tíos son unos salidos.", cuando las mismas que dicen eso son las primeras en ponerse a bailar reggaeton en la discoteca de manera provocativa para que vengan los "salidos" de los que se quejan a arrimarles la "cebolleta".

Yo también estoy harto de esta basura de música, si es que se le puede llamar música... Pero lo que no acabo de entender es como hay chicas que disfrutan escuchándola y encima la bailan.
Lo que está claro es que, como siempre digo, el machismo no sería un problema tan grave si no hubiera mujeres que lo fueran...

Hasta pronto ;)
Cuidaos!

S.Y.

La tenista que és millor que Nadal i Federer junts

Així titulava un article el diari Marca.
Trobo que és un diari extremadament sensacionalista, imparcial i amb rigor 0, però també he de dir que aquest article és molt interessant i tot i que estava força amagat a la web, hi era. Que ja és molt, tenint en compte la quantitat de porqueria i coses amb ínfim interès amb la que ens bombardegen els mitjans de comunicació (sobretot els esportius, com per exemple els recents fitxatges frustrats del R.Madrid).

Bé, doncs l'article és el següent (és en castellà, no el tradueixo):

"La tenista que es mejor que Nadal y Federer juntos

Hay leyendas del deporte que no conocemos, pero ninguna como la holandesa Esther Vergeer. La tenista ha ejercido un dominio en su disciplina mayor que ningún otro deportista en las últimas décadas: ha perdido un partido en los últimos siete años, colecciona 252 torneos seniors, fue capaz de ganar 250 sets consecutivos entre agosto de 2004 y octubre de 2006 y lleva, antes de los cuartos de final de los Juegos Paralímpicos, 345 partidos seguidos ganados.

Nadie puede igualar su palmarés, en ningún deporte. El dominio de Vergeer es incontestable, y todos los datos que se añaden a su biografía lo contrastan: es número uno del Mundo en individuales desde abril de 1999, y en dobles desde octubre de 1998. En los últimos siete años sólo perdió una vez, en 2003 en el Open de Australia. Ha ganado el Premio Laureus al Mejor Deportista Discapacitado dos veces. Su récord como profesional es 548 victorias y 25 derrotas. Colecciona las medallas de oro en los dos últimos Juegos Olímpicos, tanto en individuales como en dobles. ¿Hay algún otro deportista de la historia capaz de comprársele en dominio?

Parapléjica por un error médico

Vergeer quedó parapléjica tras una operación cuando tenía ocho años. Le tenían que corregir un defecto de nacimiento en una vena cercana a la espina dorsal "y también me quitaron las venas buenas. Cuando acabé, tenía parálisis", cuenta ella misma.

Antes apenas había practicado deportes, pero empezó a jugar al baloncesto (fue campeona de Europa con la selección en 1997) y después, al tenis. Aad Zwaan, el mejor entrenador del mundo y culpable de que Holanda tenga los mejores tenistas en silla de ruedas, empezó a trabajar con ella y se convirtió en un fenómeno mundial. "Este deporte es una oportunidad. Cuando quedas en una silla de rueda puedes quedarte mirando por la ventana cómo crecen los tulipanes o hacer algo con tu vida", dice Zwaan, resumiendo la filosofía con la que afronta el entrenamiento de estos deportistas.

Una celebridad en Holanda

Vergeer se ha convertido en alguien muy conocido en Holanda. Desde hace dos años es profesional y puede jugar torneos por todo el Mundo, gracias al apoyo del Comité Olímpico holandés y de varios patrocinadores. Es la única estrella del deporte para discapacitados de su país. "Cada día la gente me reconoce más por la calle", señala.

La tenista considera, además, que cuando se retire del tenis empezará a darse cuenta de lo difícil que es la vida en una silla de ruedas. "Ahora mismo, quitando subir escaleras o lanzarme en trampolín, puedo hacerlo todo. Pero cuando deje el tenis querré encontrar un marido y fundar una familia, y seguro que eso sería más fácil de conseguir con un par de piernas", sentencia."


Com pot ser que una esportista tan extraordinària com aquesta hagi passat tant desapercebuda? És indignant.
És un exemple a seguir de superació. Només cal veure com després d'un desafortunadíssim error va quedar paraplègica i tot el què ha aconseguit després.

Els periodistes ens venen centenars d'articles amb les proeses de Nadal, que està marcant una època, de Federer que diuen que és el millor tenista de la història. Molta gent té a Maradona com el millor futbolista de tots els temps, jo mateix tinc com a ídol a Valentino Rossi... Però cap d'aquests esportistes ha aconseguit el que l'Esther Vergeer. S'ha de reconèixer.

Només em queda dir una cosa:

BRAVO ESTHER!

S.Y.

Large Hadron Collider

Doncs bé, resulta que avui s'acaba el món, gent.
Sí, sí, així, com ho llegiu. Així que podeu acomiadar-vos de la família, els amics i complir una última voluntat. Però tranquils, que serà ràpid i gens dolorós.
Aquí hi ha un vídeo de com serà més o menys:



Ja veieu que no es patirà gaire.

Tota aquesta pantomima vé a que avui s'inicia el primer intent de fer funcionar l'LHC (Large Hadron Collider, o Gran Col·lisionador de Hadrons), que és un accelerador col·lisionador de partícules (com el seu propi nom indica xD) amb l'objectiu de fer un pas molt important en l'estudi de la física de les partícules. Entre altres coses s'avançaria en acoseguir una ideològica font inesgotable d'energia, tot i que, evidentment, queda molt lluny i hi ha molts inconvenients.
Això de la fi del món és perquè es deia que una possible conseqüència, si la prova fallés, seria la creació d'un forat negre que absorbiria la Terra. Però aquestes teories catastrofistes no tenen recolzament matemàtic, així que podem estar tranquils.

Com a estudiant de carrera doblement friki, m'ha cridat l'atenció aquesta notícia, però no en sé massa, i hi ha coses que no entenc. Si voleu més informació, deixo un enllaç a la wikipèdia:
Large Hardon Collider

I bé, si us heu de morir... almenys tingueu un detallet amb la gent, no? xD

Això és tot.
Salut i fins aviat!

S.Y.

Tormenta interna

Vuelves a notar el tirón que intenta separar en dos trozos un juguete roto.
Tu inoportuno y temprano error no cesa de echar frutos envenenados que la ingenuidad te invita a saborear amargamente.
Un tiempo muerto que hiciste resucitar en un sueño se inmoló solamente al despertar.
El rastro que dejas al arrastrate por oir palabras en blanco y dolorosos silencios se camufla en la immensa oscuridad en la que te ves envuelto.
Cuando intentas apoyarte en los cimientos que te han sostenido te das cuenta de que se han desmoronado junto los pilares en que se apoyaban tus principios.
Ahora, solo en un desierto en ruinas, recoges los fragmentos esparcidos de tu corazón.

S.Y.

Toros: Festa nacional

L'abús d'una altra persona és un acte indecent i brut. És una de les coses que fan caure a algú la seva dignitat pel terra.
Un dels defectes dels humans és creure que som superiors a la resta d'animals, i això fa pensar a alguns que es pot abusar d'ells, cosa que tampoc té sentit encara que fos veritat.

Dic això perquè m'entra molta ràbia quan sento parlar sobre la "gran festa nacional" d'aquest país a alguns programes o fins i tot als telenotícies: Las corridas de Toros.
En parlen com si fos art, una cosa honrosa, un acte noble... Amb tota naturalitat. Quan el què es fa és torturar un pobre animal, marejar-lo fins que ja no s'aguanta de la sang que ha perdut i se li clava una espasa tants cops com sigui necessari (molts cops toca os) fins que mor.
Sí senyor, és preciós... u.u.
Fins i tot he vist com algun cop li tallaven la orella al toro mentre encara no era mort...
Ho sento, però no puc arribar a entendre com a algú li pot agradar un acte tan cruel.

Tot i això, no crec que el més greu sigui que gent inculta i amb una ment primitiva com en Jesulín de Ubrique hi estiguin posats, sinó que als mitjans de comunicació en palrin amb una naturalitat impressionant, els mateixos que després estan orgullosos de viure en un país (suposadament) demòcrata, progressista i liberal. Però com és una festa nacional, s'ha de recolzar.

La justificació (que no s'aguanta per enlloc) que dónen els defensors d'aquesta festa macabra és que els toros que maten a les places han estat criats molt bé, han dut una "bona vida" i ja tenen una edat.
N'estic segur que, d'aquests, els que tinguin un gosset, un gat, o un animal al que apreciïn mínimament, no n'hi hauria ni un que volgués posar-lo a una plaça i començar a clavar-li banderetes a l'esquena i matar-lo, per molts anys que tingués l'animal.
Oh! És clar! És diferent, dirien ells... Doncs jo no hi veig la diferència. L'únic que veig és el menyspreu de la vida d'un animal.
Penso que aquesta gent, si encara existissin les lluites de gladiadors, també hi estarien a favor... Total, són gent inferior...
Au va!

Encara sort que hi ha alguns dels famosos espanyols que no recolzen aquesta barbàrie, com per exemple l'Alaska, que es va fer aquesta foto fa unes setmanes per a la campanya que van fer el PETA i AnimaNaturalis en contra de les "corridas de toros":


Espero que si encara queda algú amb una mica de seny que estigui a favor d'això... s'ho repensi.

Salut!

S.Y.

Brain Fuse

Aiguafreda és un poble d'uns 2000 habitants i quan algú destaca... es nota.
Fa uns dies (bastants, la veritat... xD) uns companys i amics de tota la vida van debutar en un gran concert on jo, com moltes altres persones, els vam poder sentir per primer cop i sincerament, em vaig quedar sorprès molt gratament.
En Bernat (cantant), en Pascual (guitarra), en Toni (baixista) i l'Ivan (bateria) formen Brain Fuse. El tipus de música que toquen és el que a mi m'agrada; rock (del bò). Van tocar Nirvana i Iggy Pop d'entre altres (com ja he dit, gens malament). Tret dels problemes tècnics de sò va ser pràcticament perfecte, bona música i ben tocada. Espero que arribin ben lluny.

Us deixo la que va ser la seva última cançó del concert, una versió Brain Fuse de l' "I wonna be your Dog" de l'Iggy Pop (el sò no és gaire bò, pels problemes tècnics i tal...).
En Pascual no es veu gaire, però és el que està més a la dreta:



Llàstima que no hi hagi programes "rollo" Operacion Triunfo per a música bona...

S.Y.

PD: Espero que no us molesti als Brain Fuse la difusió dels fets... Ja sé que no tinc els drets d'imatge però... xD. No, en serio, si hi ha cap problema, ho comenteu ;).

L'IE dóna problemes a l'Enjuto

El dimarts els senyors de Mozilla van proposar el Download Day amb motiu de la sortida del nou navegador Firefox 3.
El Download Day consistia en obtenir el rècord Guinness de descàrregues en 24 hores. No sé si ho van aconseguir, em sembla que encara ho estan comprovant, però, pel què es veu, hi va haver més de 8 milions de descàrregues en un dia... Una xifra prou bona!

En Santa i en Masana ja van contribuir-hi amb les seves respectives entrades als seus blogs, jo no ho vaig fer, però, encara que no conti pel rècord, pels que no us l’hagueu baixat encara, us el podeu baixar (gratis, evidentment) clicant aquí:
Si no sabeu què és el Mozilla Firefox, només us recomanaria que us el baixéssiu immediatament. És un navegador d’Internet molt millor que l’Internet Explorer (cosa no gaire difícil), així que si encara feu servir aquest últim, urgentment... CANVIEU!

Els que mireu Muchachada Nui coneixereu perfectament l’Enjuto Mojamuto, pels que no... Doncs us el presento ara mateix amb un vídeo en el que, com podreu veure, també té problemes amb l’Explorer xD.



Espero que us hagi agradat. Això és tot per ara.
Fins aviat!

S.Y.

Què ha passat amb Ronaldinho?

Ronaldinho 'Gaucho'.


Per a mi, en el seu punt àlgid, el millor jugador del món sense cap mena de dubte.
No sé què ha pogut passar per haver passat de ser un ídol de masses, a estar al punt de mira de totes les crítiques, ser ridiculitzat i culpabilitzat de gran part del fracàs del Barça. És molt possible que acabi sortint per la porta del darrera. O sinó, que passi un any, dos o els que li quedin de contracte, a la hombra, llançant per la borda el què podria haver estat una carrera futbolística màgica i que hagués marcat un abans i un després a la història del futbol. Perquè el que feia aquest home jo ho definiria senzillament com a màgia.

El motiu del canvi no el sé. I difícilment es podrà saber amb certesa mai, només es pot especular. Baix rendiment per les múltiples festes? Jo ho dubto, perquè això no és nou, sempre ha sortit (però tampoc és excusa, perquè amb els diners que mouen haurien de tenir una mica més de professionalitat o responsabilitat amb qui els paguen). Potser el motiu és que la crisi de l'equip l'ha desgastat i afectat. Aquesta seria una versió maca, perquè també hi ha la versió més fosca, la de les drogues. Segons el diari ADN va anar a fer-se unes proves a una clínica de Barcelona a altes hores de la nit, és sospitós.

En Ronalidinho era l'alegria de l'equip, sempre tenia (i té) un somrirue preparat. Un símbol. Però això s'ha acabat. Vull pensar en la versió maca del problema, que fitxi per un altre equip i que torni a ser el d'abans, pel bé del futbol.
La situació a mi em provoca tristesa.

Mireu aquest video, i fixeu-vos en la cara de'n Casillas dient "Yo flipo".



Encara que ara la cosa no estigui per tirar cohets ni molt menys, se li ha d'agraïr tot el que ha fet pel Barça i pel futbol.

La majoria de la gent demana que se'l venguin i marxi del Barça. A mi el que m'agradaria és que tornés.

S.Y.

NAZIonalismes

Ja fa dies que no faig una crítica... Però amb aquesta introducció podreu imaginar que ara en faré una, hehe. Concretament dels nacionalismes.

Com molts ja sabreu, la paraula Nazi correspon a l'abreviació de NAtionalsoZIalistische que significa Nacionalsocialista, que es podria dir que era el nom del partit de Hitler.

Jo trobo que els nacionalismes duts als extrems sempre són dolents.
És bonic tenir un sentiment i un respecte pel lloc on vius, seguir certes costums, tenir una cultura pròpia, una llengua... Però amb un límit, perquè no té sentit sentir odi pel qui no és del mateix lloc que tu.

Nosaltres estem vivint el cas concret dels nacionalismes enfrontats de l'estat espanyol.
Hi ha certs indrets a Espanya, com Euskadi o Catalunya, que tenen costums, cultura i llengua pròpia (penso que si busquem nació a un diccionari trobarem una definició bastant semblant a això...).
Pel què fa Catalunya, el problema va començar el 1714. Amb la victòria a la guerra de succeció de Felip V, que suposava l'entrada dels Borbons a Espanya, va començar la repressió contra tot el què tenia a veure amb la cultura catalana.
Al segle XIX va haver-hi un ressorgiment, aquesta època es coneix com la Renaixença, però amb les dictadures de Primo de Rivera i Franco (sobretot amb aquesta última) va tornar la represió.
El nacionalisme espanyol, la crispació amb Catalunya i el conflicte basc són restes de la dictadura.

Enllaçant-ho amb al tema, està clar que molta gent va patir moltíssim i d'altres van morir per culpa d'un nacionalisme feixista per part de Franco. A causa d'això van despertar altres nacionalismes, i van néixer bandes terroristes com ETA.
Ara bé, passat el conflicte, no crec que sigui necessari estar enfrontats per unes idees. És cert que actualment hi ha temes econòmics que fan que hi hagi un sentiment independentista que no és només ideològic, però deixant de banda això, trobo que és totalment innecessari que hi hagi un malestar social per culpa d'això. No és normal ni agradable entrar a forums o chats i trobar comentaris i insults totalment sense sentit i sense fonaments. Perquè a més a més, n'estic segur que el 99% d'aquesta gent que insulta són els que es van creure el reportatge que va treure el canal de Madrid dient que el castellà estava perseguit a Catalunya o els que es pensen que a Madrid és on hi ha més gent que odia als catalans i als bascos (que no és cert).

Tampoc es pot tolerar de cap manera i és absolutament repugnant que una banda terrorista vagi assassinant a gent pel simple fet de no compartir les seves idees, i que perssegueixi i extorssioni, fins i tot a les persones que les comparteixen, per no actuar com ells.
ETA és una banda que ha deixat de tenir cap mena de sentit desde que va morir Franco, perquè estan fent exactament el mateix del què es queixen. I tot i que mai es pot justificar un assassinat, ara no hi ha un dictador que imposi ni que mati, i els objectius de la banda ja no són els alts càrregs dels que tant reneguen, sinó gent totalment innocent. Aquesta gent s'ha convertit en una banda totalment cobard i absurda.
Es podran compartir les idees o les postures, però mai les maneres d'aquests individus.

Jo respecto els nacionalismes moderats i amb bones formes, però no els comparteixo. No sóc nacionalista, tot i que em sento orgullós de ser català, però accepto que sóc espanyol sense cap problema.
La meva opinió és que es pot viure amb aquest sentiment, defensant la diversitat de cultures, però sense necessitat que una frontera o la falta d'ella determini la manera de veure una persona.

Com va dir un dia el meu savi professor de filosofia:
"Tots aquests que van de catalanets i es pensen que les seves idees són les bones, que reflexionin. Perquè cap nacionalisme és bò. A més nacionalisme comença per una paraula molt lletja..."

Això de conquerir terres i lluitar per una simple línia a un mapa... és cosa del passat.

"No dejes que una frontera consiga determinar el país de una flor"
Txus (Mägo de Oz)

S.Y.

PD: N'estic segur que d'aquí en poden sortir un munt d'opinions diferents, i totes (espero) seran benvingudes.

Un geni: Valentino Rossi

Ahir ho va tornar a fer, i ja en van 90.
90 vegades fent feliços els seus seguidors.
90 vegades donant espectacle al 100%.
90 vegades pujant al més alt del podi.
90 vegades fent vibrar fins al final a la gent.


Parlo, evidentment, del senyor Valentino Rossi. Un mite vivent que amb 29 anys és, desde ja fa molt de temps, tota una llegenda.
Ahir va aconseguir la seva victòria nº90, igualant així al segon del rànquing històric, Ángel Nieto.
I ho va celebrar al seu estil. Va passar la línia de meta i a una corba l'estava esperant en Nieto, amb un mono on hi posava Bravo Valentino i amb el seu mític casc. Va pujar a la moto i tots dos van fer la volta d'honor, amb en Rossi com a paquet. No sé qui dels dos estava més content, va ser molt bonic. Una altra celebració que quedarà per a la memòria.

Ja vaig parlar de'n Rossi abans de que comencés el mundial. Però la ocasió mereix que en torni a parlar. Quan tots el donaven per acabat, quan portava dos mundials sense glòria, va i guanya la segona carrera consecutiva del mundial, mostrant fermesa, torna a gravar el seu nom a la història del motociclisme i es situa líder del mundial, fent que tots tornin a canviar d'opinió. I és que cal recordar que és l'home que després d'haver guanyat varis mundials amb la millor moto i ser criticat per això, va canviar a una de les marques més enfonsades del mundial i la va fer resorgir guanyant dos mundials seguits més amb una màquina tècnicament inferior i oferint emoció com mai.

I és que passi el què passi, per mi sempre serà el més gran. Perquè les seves celebracions, el seu domini de la moto, les seves avançades fan que aquest esport no sigui el mateix sense ell.

Pel què fa la part no-esportiva, encara que la gent el critiqui per alguns detalls lletjos que ha tingut de vegades, segurament deguts a les males relacions que ha tingut amb en Biaggi o en Gibernau, s'ha de dir que també ha tingut molts detalls humanitaris. I això junt amb el seu humor i el seu carisma fan d'ell tot un campió, també fora de la pista.

Aquest vídeo és de fa més d'un any i les dades no estan actualitzades, però parla per si sol:



Per si queda alguna mena de dubte, les estadístiques actuals d'aquest fenòmen són aquestes, els números no menteixen:
197 proves de campionat del món de motociclisme disputades
139 pòdiums
90 victòries
49 'pole' positions...
i 7 vegades campió del món!


Això és tot, i per si encara no el coneixíeu, recordeu un nom: Valentino rossi, Il dottore, i un número: 46, cuarantasei. Aquestes paraules només poden significar una cosa: pur espectacle.
Che spettacolo!

Cuideu-vos!
Fins aviat!

S.Y.

PD: El títol d'aquest blog, és el què té escrit a sobre de la visera del casc. Tribù dei Chihuahua és, a grans trets, el nom que reben els seus seguidors més fidels i propers.

Humor

Avui al diari adn he vist una vinyeta humorística i m'ha fet bastanta gràcia. Però com escanejada no es veu molt bé i a la versió pdf del diari tampoc, he buscat vinyetes del mateix autor, Joscha Sauer, i n'he trobat algunes que també m'han fet gràcia.

Joscha Sauer

Joscha Sauer

Joscha Sauer

Aquestes vinyetes pertanyen a un llibre que es diu Nichtlusting que traduit literalment significa No graciós, tot i que a la versió en espanyol li han posat Ni pu** gracia, (sense l'eufemisme de les **), ves a saber per què xD.

Sempre va bé una mica d'humor, i més encara en dies d'estrés :).
Ja penjaré coses d'aquest tipus de tant en quant, hehe. Espero que almenys us hagin arrencat un somriure.

Una abraçada!
Cuideu-vos.

S.Y.

Un sentiment per a cada moment

Diuen que la personalitat es forja molt abans de néixer. Que el foc que ens emmotlla és l’escalfor que ens transmet la portadora de llum del ventre que ens duu a la vida.


Hi ha dies que notes que els anys s'han oblidat d'erosionar alguns pics de la teva personalitat, i en canvi petits temporals han convertit els més afilats en grans esplanades.
Després de fer una passa, sovint, és només quan veiem la petjada que ens n'adonem dels nostres defectes o virtuts. És l'alè de l'ànima dels companys la que ens fa sentir la calor de l'orgull o el fred del penediment. És aleshores quan cauen les primeres llàgrimes de pluja que llimen les aspereses formant rius que dónen lloc a llacs de felicitat i tranquil·litat.

--- --- ---

Nuestra pasión fue un trágico sainete
en cuya absurda fábula
lo cómico y lo grave confundidos
risas y llanto arrancan.

Pero fue lo peor de aquella historia
que al fin de la jornada
a ella tocaron lágrimas y risas
y a mí, sólo las lágrimas.

Rima XXXI, Gustavo Adolfo Bécquer

--- --- ---

És increïble que hi hagi una descripció per a cada moment, però que la majoria d'elles siguin impossibles de comunicar, i que de vegades, tenint el privilegi d'expresar-la, un instant més tard, gràcies a un fet, quedi simplement pel record.

S.Y.

Beat Box

Avui parlaré d'una habilitat que, almenys a mi, em deixa amb la boca oberta. El beatbox o beatboxing, no sé com s'ha de dir.
És genial!
Bé, de fet, més que parlar, diré quatre coses i posaré vídeos que parlen per si sols. Més que res, perquè tampoc hi estic massa entès en el tema, però em sembla, simplement, I M P R E S S I O N A N T.

El beatbox és, essencialment, fer música amb la boca.
Em sorprèn tant perquè, si ja em sembla prou complicat poder cantar i tocar un instrument a la vegada, per la dificultat de coordinar alhora dues melodies o ritmes (no sé ben bé què seria tècnicament), imagineu la capacitat de fer 3 o 4 sons diferents amb un sol instrument (la boca, i també amb l'ajuda del nas) amb els seus 3 o 4 ritmes... Brutal!

El primer cop que vaig sentir una cosa semblant va ser a alguna de les pel·lícules de Loca academia de policia. Ja fa bastants anys d'això, però recordo que em va cridar molt l'atenció.

Actualment, crec que no està pas poc estès. I amb els programes aquests que s'han posat de moda on la gent mostra el seu talent, s'ha popularitzat una mica més. Però ja fa molt que existeix.
En Will Smith, per exemple, n'ha fet algun petit homenatge tant a El Principe de Bel-Air com a Men in Black fent algun sorollet amb la boca, i fins i tot el propi Michael Jackson també ha fet gala de la seva habilitat amb el beatbox.

Però el professionals en el tema seria gent com en Rahzel, amb una cançó que m'agrada bastant :If Your Mother only Knew. (No he trobat vídeos que valgui la pena penjar d'ell, no tenien massa bona qualitat)

Un altre geni és en Kenny Muhammad The Human Orchestra, d'ell si que he trobat vídeos, un és aquest, que parla per si sol, senzillament magistral:



Després, gràcies a concursos com els que he dit abans, ha sortit gent amb talent. I de fet, fins fa poc, si escrivies "Beat Box" al Youtube el primer que et sortia era aquest home; Joseph Poolpo (grandíssim):



I com no, com ja havia avançat a l'entrada anterior, el noi que va guanyar la seva edició de Tú si que vales, en Roberto.
Gràcies a ell vaig interessar-me una mica més al beatbox tot i que ja n'havia sentit a parlar i m'encantava:



Aquests són uns quants exemples, però si us ha agradat, busqueu una mica, que n'hi ha de realment bons.

Gaudiu dels vídeos!
Fins aviat!

S.Y.

Força de voluntat

És condició necessària i fins i tot suficient, en molts casos, per aconseguir els nostres propòsits més ambiciosos.
És el què ha ajudat una mica a que aquest primer semestre les meves notes no hagin estat tant desastroses com altres anys i és el què necessito ara per acabar d'arrodonir el curs.

Sempre he admirat aquesta gent que després d'estar ensorrats completament, després de rebre un cop moralment dur, són capaços de créixer i vèncer la tristesa o el dolor i tirar endavant amb més forces que abans.

També em fa reflexionar quan a alguns reportatges de tribus africanes o amazòniques, on la fam és el pa que tenen per menjar cada dia, surten nens, que sense tenir joguines per divertir-se, ni pràcticament res, ens regalen un somriure.
Si ens parem a pensar... la majoria de cops que ens queixem, ho fem per vici.

Tampoc cal anar tant lluny, però, per trobar gent amb coratge. La gent que és capaç de dur a terme diverses activitats durant la seva vida i se'n surten, són un exemple per mi. Poder fer això és un orgull.
Un exemple concret són les dones que són capaces d'anar a treballar, mantenir la casa i criar uns fills, i a sobre, ho fan bé. Aquesta gent és d'admirar. Per sort, el masclisme, encara que no ho sembli, està disminuint, i la casa i els fills els tiren endavant entre una parella, que té el mateix mèrit tal i com estan les coses avui dia.

A mi em va sorprendre el cas següent. Tampoc és tan extraordinari, perquè certament hi ha gent en circumstàncies molt pitjors. Però que aquesta noia sigui capaç de treure un somriure com els que fa... Em va emocionar, hehe.
Certament, per a ser feliç només cal voler ser-ho:



Va guanyar el concurs, no sé si perquè la gent és així i vota a qui més pena li fa... Però la veritat és que canta molt bé. Penso que ho mereixia independentment del seu problema.

Aprofitant, penjo aquest vídeo que és dels guanyadors de les tres primeres edicions de Tú si que vales, el beatbox genial (en parlaré en alguna propera entrada) i la cançó és molt maca:



Doncs bé, això és tot. Avui tocava reflexió (és que m'he de posar a estudiar! hehe :P).

Cuideu-vos.
Fins aviat!

S.Y.

Operación Triunfo

No, el títol no és cap joc de paraules. Fa referència justament al concurs.
Sí, ho reconec, he caigut a la temptació.

Ahir, vaig mirar el futbol, per veure com perdia un Barça que hi va posar més ganes que totes les ganes que hi ha posat a la resta de partits de la temporada junts, però nois, què volen?... Porten 4 partits sense marcar ni un gol, i així és matemàticament impossible guanyar en un partit de futbol.
Avui els blogs, fotologs i demés estaran plens de comentaris sobre el Barça i el partit d’ahir, o bé sobre l’actuació de’n Risto i d’Operación Triunfo.
Jo em decanto per la segona, que, tot i ser poc original, segurament, serà la menys popular de les dues, però faré un comentari una mica més general.

Després del futbol, volia veure Los Hombres de Paco (reconec que m'agrada, i ho miro tots els dimarts xD). Però ahir no els van fer i vaig decidir mirar OT. Tampoc me n’avergonyeixo, perquè, a diferència de molts, quan critico, intento i m’agrada fer-ho amb fonaments, sabent del què parlo.
Certament, he criticat molts cops aquest show, programa, concurs o com vulgueu dir-li. Però reconec que ho he seguit bastant, tot i que només he vist sencera la primera edició (com és habitual, la primera edició és la més pura o innocent).
En teoria, és un programa on es promociona a cantants de música pop (és un gènere que no m’agrada gaire, però ara no ve al cas xD).

Bé, jo encara dubto de si estava mirant un programa del cor o un teletienda. Primer, perquè durant tot el programa no paraven de sortir cotilleos ni d’explicar-nos la vida de la gent. I segon, perquè cada 5 minuts ens inculcaven diferents productes, que si van anar a maquillar als concursants amb uns cosmètics fantàstics, que si els van regalar una càmera digital supersònica que detecta el somriure i tot (impressionant xD), ens diuen que obrim un compte a un banc i ens regalaran el mateix mòbil que als concursants, qui si quan marxen els regalen un cotxe... Uff... N’estic gairebé segur que fins i tot van colar missatges subliminars, si algun dia apareixo amb una escombreta de vàter que fa llumenetes o alguna cosa per l’estil, us aviso, que segur que ve d’aquí xD.

El punt culminant va arribar, com no, amb les nominacions. Amb el que manté igual viu Operación Triunfo. El senyor Risto Mejide va tornar a fer de les seves. Per començar, abans de res, va deixar anar:
"Quiero dar la bienvenida a todos los espectadores que se conectan a esta gala sólo para escuchar las nominaciones del jurado. Quería decirles a esos espectadores que están todos nominados, básicamente porque me parece una falta de respeto luego hablar de que aquí venimos a humillarles cuando ellos ni siquiera se dignan a ver las actuaciones de estos chavales. Así que la próxima vez que miren toda la gala y luego opinen".
I sí senyor, en això té tota la raó, hi ha molta gent que es queixa o parla de coses sense saber què critica.
Ara bé, a partir d’aquí, qui crec que és un home intel·ligent i amb criteri ja va quedar totalment venut a l’espectacle del qual forma part. Però suposo que l’entenc, perquè per a això el paguen. És una llàstima, la seva ironia m’encanta, fa gràcia, per exemple, quan va trucar la cantant original d’una cançó interpretada a la gala per preguntar-li què li ha semblat (en principi era per demanar-li disculpes per la mala actuació). Més tard el director va repetir la gracieta, això ja va ser més forçat.
El pitjor de’n Risto va ser quan va saltar-se el què havien decidit (el jurat), i va nominar pel seu compte a una concursant i, quan un altre membre el corregeix i li diu que no havien decidit això, va respondre: "Vosotros nomináis a Virginia y yo nomino a Tania". I de fet, jo hi estic d’acord, m’agrada molt la veu de la Virginia (i ella en general també xD, és molt mona i sembla molt bona nena :P), però aquesta acció no és pròpia d’algú intel·ligent. Si hi ha un jurat de 4 persones és per decidir entre tots, no vol dir que hi hagi d’haver unanimitat. A més, per molt que ens agradi, s’ha de reconèixer que la Virginia no ho va fer massa bé (potser és perquè la cançó tampoc tenia tanta qualitat com per a ajudar a que semblés que ho fessin bé... u.u). El què va fer va ser com una rabieta de nen petit.
També es va passar moltíssim amb l’Esther. Està bé que hi hagi ironia i duresa, però l’està enfonsant (independentment de si ho fa bé o malament) perquè fins i tot el públic l’esbronca (que per cert, quin públic més patètic si és capaç de fer això...).
En Risto va demanar als espectadors que no la fessin fora perquè donava audiència. Però és el què li tocava fer: contribuir a que aquest concurs sigui un circ polèmic, per no perdre audiència.

Almenys va ser sincer. Diu moltes veritats. Jo penso que és el millor del programa, i és normal que s'exploti aquest factor per guanyar audiència, perquè tot i que ha de fer coses un pèl forçades, és bò.

Us deixo amb el càsting de la Virginia (una monada de dona :P Quins ullassos!! xD). Aviso que és llarg, a joc amb el text xD:



Perdoneu per la llarguíssima parrafada que he deixat... Però ho havia de comentar xD
:P
Fins la pròxima!

S.Y.

¿Abierto o cerrado?

Us penjo una columna del diari ADN (Barcelona) que em va agradar, i hi estic bastant d'acord:


"¿Abierto o cerrado?

El que teme perder, se cierra; el que quiere obtener, se abre. El cerebro es nuestra máxima propiedad, el receptor que rebosa una capacidad inagotable de absorber, trenzar y dilucidar miles de percepciones, hechos e ideas que a diario nos envuelven. Sus ventanas son nuestros cinco sentidos: unos ojos para observar, que es el nivel sabio del ver; unos oídos para escuchar, que es la apertura refinada del oír; y tres gracias sensitivas abrazadas para el placer: olfato, gusto y tacto, allí donde estallan los olores, los sabores y las exquisiteces de la piel.
Nuestro poder sensorial es tan infinito y desaprovechado que olvidamos que la máxima capacidad de sorpresa reside en nosotros mismos.
Y sin embargo, a veces desarrollamos un instinto que nos hace creer que la supervivencia depende de la fidelidad ciega a unos principios radicales e inamovibles. Taponamos nuestros sentidos a todo lo que no corresponda a una visión cerrada, que siempre es una parcialidad de la realidad. Nos negamos a abrirnos, observar, sentir y dilucidar. Amputamos una parte maravillosa de nuestras facultades, porque confundimos seguridad con opacidad.
Este bien infinito y siempre por refinar que es el género humano sólo mejora cuando sabe abrirse a todo lo que existe envuelto de bondad. El recorrido de los cerrados fanáticos y manipuladores de sentires ya fue escrito: son el desperdicio letal de la humanidad.

Columna "The End" por Ángela Becerra

ADN, Miércoles 23 de abril de 2008
año 3.
Número 481"


Hi ha massa gent que viu sent esclava de prejudicis i pensant el què a altres persones els interessa que pensin, i s'obilden de la capacitat que tenen d'opinar i tenir idees pròpies.

Que no pensin per vosaltres :P

Una abraçada!

S.Y.

Sant Jordi

Avui és Sant Jordi, i la tradició catalana diu que els homes regalen roses a la dona de qui estan enamorats.

Molta gent creu que per correspondència, les dones regalen llibres als homes, però no és del tot cert, perquè coincideix que avui també és el dia mundial del llibre i hi ha costum de regalar llibres, però no perquè sigui Sant Jordi, i no només és exclusivitat dels homes. El 23 d'abril del 1616 van morir Cervantes, Shakeaspeare i Garcilaso de la Vega, i en altres èpoques el 23 d'abril també ha estat dia de naixement o mort d'escriptors importants, per això va declarar-se dia mundial del llibre.

Jo no sóc gaire partidari de fer regals en dies assenyalats, perquè m'agraden les sorpreses, i prefereixo que un regal sigui una cosa espontània i natural. Però suposo que a tothom li deu fer gràcia que li regalin la seva rosa o el seu llibre avui.

El que més m'agrada del dia d'avui és la llegenda de Sant Jordi. Potser perquè porta records d'infantesa i el primer cop que ens l'expliquen de petits queda molt espectacular, amb representacions de teatre i algunes activitats medievals que a mi m'agradaven molt, i això sempre queda.
Per si algú no sap o no recorda la llegenda, aquí està, (robada d'un altre blog xD):

La llegenda de Sant Jordi

Conta la veu popular que la llegenda de Sant Jordi, el Drac i la Princesa a Catalunya s’esdevingué a la vila de Montblanc temps ha. El Drac era el més poderós dels Dracs ja que podia moure’s pel cel, per la terra i per l’aigua. I la Princesa era la més Princesa de totes car era la mateixa filla del Rei. El terror que el Drac imposava era terrible.

Cada dia devorava un parell de bens. Quan li donaren bous i cavalls tampoc en tingué prou. Fins que calgué sortejar persones per a la fam de la Bèstia. I el Rei que era el més Rei, i català, i que vivia a la vila, va posar-hi la seva família en el sorteig, i de l’olla va sortir el nom de la princesa. El Rei va acceptar el destí i no va voler cap canvi per cap altre Montblanquí dels qui s’oferien. Vestida de blanc la Princesa va anar al sacrifici.

I va sorgir un jove cavaller, armat de cap a peus, cavalcant un destrer blanc per tal de deslliurar-la. Era bell com el sol i era foraster i es deia Jordi. I envestí amb la fúria el Drac que venia per la Princesa que el va deixar estamordit, confós de tot i rebatut. Aleshores ell amb el cordó de la cintura d’ella lligà el Drac, tot amansit, que ja el seguia com una ovella. Després amb un cop de llança rematà el Drac, en morir es fa fonedís a terra i on el Drac s’ha fos neix un roser de roses roges com la sang, Sant Jordi en cull la més formosa i l’ofereix a la Princesa, munta a cavall i entre crits de joia travessa la muralla per la porta que en record d’aquesta gesta, encara avui es coneguda pel nom de Portal de Sant Jordi.

I tot això va passar davant els ulls del Rei i els montblanquins que contemplaven aterrits el combat. I per això triaren Sant Jordi com a patró de la Vila anys i panys, fins que, temps a venir, se n’oblidaren.


Jo em vaig fer fa uns dies el meu auto-regal: El Juego del Ángel. Crec que m'agradarà bastant. De fet, no va ser perquè fos Sant Jordi, sinó perquè em va venir de gust.
Espero que us regalin moltes roses i llibres, que això sempre és bona senyal ;).

Cuideu-vos!
I passeu un bon Sant Jordi!

S.Y.

Dies de pluja

Quan jo dic que sóc raret no és perquè sí.

Un exemple són aquests dies de pluja, que m'agraden.
La majoria de la gent es posa trista, a la que cauen 4 gotes diuen: "Quina merda! Plou".
Fins i tot el llenguatge relaciona el "mal temps" amb un dia en que no surt el sol. Cosa que no té gaire sentit aquests últims dies, tal com estan les coses amb l'aigua, amb transvasaments i tal... Aquesta aigua és extremadament necessària, i per solucionar el problema hauria de ploure uns quants dies més així (bastants).

Però deixant de banda la sequera, en general, els dies de pluja, al contrari que a la majoria de gent, m'alegren.
I si aquesta setmana no hagués estat estressant per les diferents coses que havíem de fer, hauria estat molt animada per mi! :P

Com ja he dit, sóc raret, però no entenc com pot ser trist un dia de pluja... Si l'aigua és vida!! :P

A partir d'ara quan veieu ploure, penseu que almenys una persona és feliç xD.

Que tingueu un bon dia! Hehe :P.



Fins aviat!! :)

S.Y.

Dret d'admissió

Feia molt de temps que volia parlar d'aquest tema: El dret d'admissió.
Aquest cap de setmana he trobat un estímul i una base per publicar una entrada.

Aquest dissabte, vam anar uns quants de la colla d'amics a ladisco Vig, una discoteca de Vic/Gurb. És un lloc on hi anem bastant, la música que hi posen no és que sigui del tot del meu gust, però no criticaré això ara.
El fet és que, tot i que la majoria de vegades no ens diuen res, de tant en quant, ens posen alguna pega per entrar, i aquest dissabte va ser un d'aquests dies.
Hi havia molta cua, i quan arribem al porter, li diu al meu amic, ho sento però és que així no et puc deixar entrar... Dit així sembla que el company portés un mono de treball o que anés amb una disfressa de carnestoltes... però no, no anava amb uniforme militar, tampoc duia missatges racistes a la samarreta, no duia res fora del normal, duia uns pantalons i una samarreta normals (sense marca) amb els que ha entrat mil cops al mateix local. Diria que duia vambes i això, junt amb una mica de barba, suposo que devia fer que no fos gaire del gust del segurata, però res de l'altre món.
Tot seguit ens diu que ens posem a un costat per a què la gent vagi entrant (ens preguntàvem que si no ens deixava entrar... per què ens havíem d'esperar a un costat? Què passa? Que amb la fresca al meu amic se li dibuixaria el cocodril de Lacoste o el caballet de Ralf Lauren a la samarreta i així ja estaria en condicions d'entrar?).

El més interessant de tot va ser veure el què deien a la resta de gent que no deixaven entrar. Seguien un criteri molt rigurós (ironia); el sistema consistia en preguntar a la gent que suposadament anava mal vestida amb qui anava, i si anaven amb un grup prou gran, llavors podien entrar (és clar, no fos cas que es quedessin sense gaire clientela).
Era molt graciós veure les delícies que deixaven anar.
Jo em vaig quedar amb un parell; a un noi que anava un *èpsilon menys pijo que la resta li diuen que no podia passar, amb l'excusa de que duia piercings (quan ja n'avien passat molts amb piercings, i tampoc us penseu que en duia la cara plena, en duia un parell). El porter li va dir que no podia anar tant radical (xDDD). Sense comentaris... El sumum va arribar quan el segurata va veure que per culpa de no deixar entrar a aquest noi, un grup d'unes 8 persones es quedava a fora, llavors li comenta al seu company: "Tenim aquí un grupet que n'hi ha un que és una mica així... però els altres són bona gent".
:O Sense paraules!!! Està claríssim!!! Si ets una persona amb pasta per comprar-te bona roba, aleshores ets bona gent... U.U.... INDIGNANT!

Això ens passa per anar a discoteques d'aquest pal... On després et posen la merda de música que portes escoltant tot el sant dia per la tele, radio i diferents mitjants de comunicació. Això sí, entres després de rebre una humiliació a la porta.
També val a dir que si ets dona tens el 99,9% de possibilitats de que no et diguin res.

Per què al 2008 encara existeixen llocs on pots o no pots entrar segons la teva manera de vestir, que és una manera de pensar, i segons si ets home o dona? (després busquem la igualtat... U.U).
El dret d'admissió hauria de servir per poder fer fora a algú si està buscant merder però no per discriminar a la gent.

Us deixo una cançoneta que reflecteix força bé el què penso:



Apa gent!
Cuideu-vos!
Fins aviat.

S.Y.

PD: Al final ens van deixar entrar, quan les noies van preguntar si ens deixarien entrar o per què ens havien deixat allà al costat, llavors ens va preguntar, aneu tots 5 junts? I quan vam dir que sí, evidentment ens van deixar passar...


*Quan dic un èpsilon vull dir una mica molt petita (a les matemàtiques es fa servir èpsilon per denotar valors molt petits)

Mare Meva!: El musical

Ahir vaig anar a veure el musical de Mare Meva!, que és una versió en català del famós Mamma Mia!, que fa un grup de teatre musical format per gent dels pobles d’aquí (al voltant d’Aiguafreda). No havia anat mai a veure cap musical, però vaig pensar que aquesta seria una bona ocasió ja que la meva germaneta hi participava com a membre del cos de ball.

La veritat és que em va sorprendre molt gratament, em va agradar moltíssim! Tot i ser un musical que semblava que hauria de ser com més casolà, realment es va notar molta professionalitat i la veu dels protagonistes (sobretot de la Donna i la Sofi) era brutal! Grans cantants!

Tret de la qualitat de cant d’algú, que no estava al nivell, i d'algun parell d’errades tècniques (que es poden passar per alt perfectament) és un musical d’un bon nivell que us recomano que l’aneu a veure si teniu la oportunitat!

S.Y.

Setmana Santa: Tradicions

És Setmana Santa.

Alguns ja coneixereu la meva poca simpatia cap a la majoria de religions, però algun dia ja faré una entrada comentant aquest tema. Avuí, però, vull parlar més concretament de dos fets puntuals de la religió cristiana que no entenc.

El primer, que no té res a veure amb el segon, és la Quaresma. Pels que no sapigueu què és, a la religió cristiana, la Quaresma són uns 40 dies on representa que són de reflexió, penitència i de dolor en record de Jesús i Moisès (no li veig enlloc el sentit a tot això... Trobo que patir per la pena d'algú tant llunyà en temps i espai és senzillament, inútil. Digueu-me insensible i/o incomprensiu).
Si dic o he dit barbaritats corregiu-me si us plau, però pel que tinc entès, històricament té aquest significat. Un mètode de penitència, diria que el més comú, és el dejú, que ha anat derivant a no menjar carn els divendres (crec que eren els divendres) i actualment la majoria de famílies que continuen aquesta tradició ja només deixen de menjar carn el Divendres Sant. Entre aquestes famílies hi està la meva, amb la que m'acabo discutint cada any per aquest fet. Realment, la carn no m'agrada gaire, i no em fa res menjar peix o qualsevol casa que no sigui carn, però és que no he entès mai què se'n treu de no menjar-ne precisament aquest dia! A cas ens estem menjant a Jesucrist?!
A més a més, si això podria tenir alguna credibilitat, la pert tota quan l'Església permetia (i no sé si puc parlar en present....) menjar carn a tots aquells que paguéssin... Ridícul!

L'altre fet són les processons, que sense que serveixi de precedent (xD), no criticaré. És una tradició que ha arrelat molt fort sobretot al sud d'Espanya, a Andalusia. Viuen aquests dies amb moltíssima intensitat. És per això que quan plou i no pot sortir una cofradia (que és el grup de gent destinat a dur el sant) es posen a plorar, perquè porten tot un any preparant-ho amb molta il·lusió.
Les processons consisteixen a fer passejar els sants al ritme lent d'una música (bastant lletja pel meu gust) i la gent quan passa els canta saetas.
És espectacular quan es vesteixen de natzarens, que van amb aquells vestits tan característics que semblen fantasmes (o el mateix Ku Klux Klan), cosa que a mi, personalment, trobar-me una processó així pel carrer em faria patir un infart com a mínim... xD.
També és habitual veure-hi gent caminant descalça pel carrer durant aquests actes per complir promeses (??, una altra cosa que trobo inútil).

No parlaré més del tema, perquè com he dit al principi hi ha moltes coses que no entenc, com la majoria del cristianisme en general, així que si algú vol explicar coses benvingudes són :).

Aquest és el meu punt de vista de la Setmana Santa, respecto les passions però no comparteixo les costums.

És molt possible que hagi escrit barbaritats, per tant, corregiu-me i escriviu els vostres punts de vista! Sempre seran ben rebuts ;).


Fins aviat!
I Bona setmana Santa.

S.Y.

Ja és oficial: M'he enamorat!

Això és, com el títol indica, un comunicat on declaro el meu enamorament xD.

Molts pensareu i a mi què?, però donat que estem a un país on el tomate està a l'ordre del dia i per embrutar de caspa el meu blog faig un article oficial parlant de la meva vida íntima.

Ara els més tafaners us emportareu una decepció però és que realment m'ha afectat xD.
Estic enamorat de la Juno. Sí, així, tal qual. Evidentement la foto no era perquè sí, és per ella.
Els que hagueu vist la peli i em coneixeu entendreu perfectament el que m'agrada d'ella. Normalment la gent veu un actor/actriu i diu, o que bò/bona que està. Aquest no ha estat el meu cas, és més, no m'he enamorat de l'actriu, m'he enamorat del personatge que representa: la Juno. Com més avançava la peli, més m'anava agradant. El primer puntàs ha estat veure que tenia un telèfon-hamburguesa. A partir d'aquí m'ha captivat xD. No ha tingut cap problema en reconèixer que es posava a mirar els tius quan corríen per mirar-los el paquet i com se'ls movia el tema...(sí, asquerós però sincer xD). M'ha agradat que el tiu que la deixa prenyada li molés, no perquè era el més maco (de fet era el més pringat), sinó perquè se n'adona que és la persona que l'estimarà tal com és, sempre, sense haver de canviar per a res (val a dir que la Juno és rareta). La cosa que ha acabat d'arrodonir-ho tot, és el seu gust musical.

En definitiva, m'he enamorat perquè m'encata la seva manera de vestir, la seva naturalitat, la seva espontaneïtat, la seva manera de veure la vida, els seus gustos musicals, la seva personalitat (ben pròpia). M'agrada que sàpiga apreciar qui és el seu amic/novio, també m'agrada perquè és baixeta com jo i és mona físicament, però no és cap pivón, ni molt menys, tot el contrari, destaca per la seva senzillesa (això és el que m'agrada), i per moltes coses més que si mireu la peli, les veureu. En definitiva, perquè, com diria ella, és brutal.

Poso el tràiler tot i que no es pot apreciar bé tot el que dic, per apreciar-ho bé s'ha de veure la peli ;) :



Com veieu, la peli i sobretot el personatge, m'han afectat xD. Ha tret de mi tota una parrafada que dubto que sigui d'interès general. Però si heu arribat fins aquí i us dieu Juno i la descripció que he fet d'ella correspon amb la vostra personalitat, deixeu el mòbil o alguna cosa perquè pugui contactar amb vosaltres xDD.
(La part d'estar embarassades amb 16 anys us la podeu saltar preferentment xD).


En fi... Existeix algú com la Juno? Si és així espero que visqui a prop i que algun día la pugui conèixer xD.

I fins aquí el culebrón! :P

Cuideu-voss! ;)

S.Y.

Che Spettacolo!

En Santa se m'ha adelantat, però jo també volia parlar del mundial de motogp, que comença aquest cap de setmana, de fet crec que acaben de comencar els primers entrenaments.
Diumenge, serà el primer gran premi de motogp que es farà de nit, a Qatar. Pot estar molt bé!

Torna el mundial, i amb ell, el que és, per mi, el millor pilot de motos de la història, encara que porti dos anys sense guanyar cap títol.

Ell és, com no, Valentino Rossi. El que ho ha guanyat tot. El que té 7 títols mundials. El que es va avorrir d'humiliar els rivals i va fitxar per una marca inferior per callar les boques que deien que guanyava gràcies a la moto i va ser campió del món 2 cops seguits més. El que amb la pitjor moto de la categoria i amb més problemes de fiabilitat, encara és capaç de repassar a tots els altres pilots. El que és capaç de guanyar una carrera, i immediatament després de creuar la meta, parar la moto i sortir disparat a un lavabo (boníssim xD). El que fa les celebracions més simpàtiques i polèmiques. I sobretot, i encara que el critiquin per moltes coses (amb raó o no), el que fa d'aquest esport, un espectacle.

Che Spettacolo!



Sé que amb una entrada com aquesta sacrifico tenir comentaris, però, els que ho aprecieu, sabreu que aquest home és un geni i ho mereix.

Fins la pròxima ;)

S.Y.

Uno! El "brikindans"!

Ja no queda gaire pel festival d'Eurovisión.
A part de que sembli que estigui amanyat perquè sempre guanyen els mateixos, les últimes representacions d'España han estat patètiques... Sobretot la de les Ketchup.
Aquest any hi ha un candidat que pot anar-hi, més patètic encara, però amb una gran diferència: ser patètic és el seu objectiu.
El personatge de Buenafuente, Rodolfo Chiquilicuatre, amb la cançó del Chiki-Chiki pot anar a Eurovisión xD.
Per si rarament, encara no l'heu vist, és aquesta:



Patètic, sí, però posats a fer el pena, millor anar preparats i passar-ho bé una estona. Jo espero que hi vagi per imaginar-me la cara que se li queda a la gent xD.
I és que a més a més, penso que té possibilitats de guanyar i tot! Perquè recordo el representant d'Àustria del 2003, Alf Poier, que va ser del mateix estil i va quedar quart o cinquè! De fet, jo el vaig votar. Us deixo el vídeo del l'Alf Poier (un partidón xD):



I és que... no és aquesta la millor manera d'enriure's d'un festival de música dolent on sempre guanyen els mateixos?

Fins aviat! :)
I no us canseu.

S.Y.


PD: Sobre la última entrada (El "gran" debat), vull afegir, que el debat d'ahir va ser, en la meva opinió molt millor que el primer, sobretot al principi i per part de ZP que hi va haver força propostes de futur. En Rajoy en canvi, va dir algunes coses amb ànims de crispació, per exemple, va voler reiterar la seva ideia de que el castellà està perseguit a Catalunya... (si us plau... una mica de dignitat...).
Un debat, però, no canviarà la meva opinió.

El "gran" debat

Perdoneu-me, però la meva abstenció només he aconseguit que duri un dia... xDD Havia de parlar-ne. Ja que tenim un nou blog per escriure coses "interessants" (representa)...

Efectivament, el "gran debat" fa referència al debat de dilluns dels dos grans líders que aspiren a governar aquest país, ZP i Rajoy.

Ja portem un parell de dies amb bombardejos d'informació sobre el debat, sobre enquestes que donen per guanyador a un o a l'altre... Per mi de guanyador no en va haver cap.

Sincerament, pensava que tenint la oportunitat de poder convèncer a la gent que espera solucions als problemes quotidians, aquests dos personatges es dedicarien a fer un debat polític seriós, sense desqualificacions, fent propostes, i sense necessitat de recórrer massa als errors que l'altre partit ha comès al passat. Dic massa, perquè de fet, es normal que els grans errors marquin a un polític, però fins a un cert punt...
La meva decepció no va trigar a arribar... Concretament, quan vaig veure que començaven a treure gràfiques (contradictòries les d'un debatent amb les de l'altre, per cert...) de com de nefasta era la legislatura, o com de nefasta havia estat l'anterior però com de bé ho hem arreglat.

Jo com a votant, espero programes convincents, propostes, per poder escollir el futur. M'interessa saber què faran i com arreglaran els problemes. Perquè de fet, els errors del passat poca rellevància tenen, i en tot cas, l'interès està en com solucionar-los, no en qui els va fer.
I com ja he insinuat, de propostes no en va haver cap ni una en tot el debat. L'únic que s'hi va acostar tímidament, va ser en ZP a la última frase. Realment trist...

Si el debat havia de fer tendir cap a un candidat a la gent indecisa, a mi, més que veure a clar a qui votar, vaig veure clar a qui no he de votar...
Després s'estranyen de que la participació a les eleccions es molt baixa... Normal... Tot i així, jo animo a la gent que està cansada dels polítics que vagin a votar en blanc. És una protesta més contundent que l'abstenció (en el sentit de no participar).

Es veu que queda algun debat més. A veure si és més decent que aquest últim, tot i que en vista de l'èxit les meves esperances tendeixen a zero.


Aquesta és la meva opinió.
És evident que no tothom opina igual.
Podeu opinar, i replicar si és necessari ;).

Que tingueu un bon dia.
Fins la pròxima!

S.Y.

Un més al moviment blog

Ja que hi ha com un allau de gent que es mou als blogs, com a bona ovella que segueix al pastor, jo també me'n faig un xD.

No, la veritat és que em va agradar la idea. Em va convèncer.
Comparant-lo amb el Fotolog, és molt més personalitzable, hi ha moltes més possibilitats i té un toc més seriós.
A més, no hi ha límits ni és obligat posar una foto, tot el contrari. I es poden posar videos! (Oh! M'ha agradat això xD).
Tot i això no abandonaré el Fotolog. El faré servir com el què en principi és, un lloc on penjar fotos i poca cosa més.

Doncs bé, aquest blog serà d'opinió personal majoritàriament i és susceptible de patir una mica de frikisme, però espero que ho entengueu xDD.

Això és tot! :)
Espero que us hi passeu força!

Cuideu-vos!

S.Y.