NAZIonalismes

Ja fa dies que no faig una crítica... Però amb aquesta introducció podreu imaginar que ara en faré una, hehe. Concretament dels nacionalismes.

Com molts ja sabreu, la paraula Nazi correspon a l'abreviació de NAtionalsoZIalistische que significa Nacionalsocialista, que es podria dir que era el nom del partit de Hitler.

Jo trobo que els nacionalismes duts als extrems sempre són dolents.
És bonic tenir un sentiment i un respecte pel lloc on vius, seguir certes costums, tenir una cultura pròpia, una llengua... Però amb un límit, perquè no té sentit sentir odi pel qui no és del mateix lloc que tu.

Nosaltres estem vivint el cas concret dels nacionalismes enfrontats de l'estat espanyol.
Hi ha certs indrets a Espanya, com Euskadi o Catalunya, que tenen costums, cultura i llengua pròpia (penso que si busquem nació a un diccionari trobarem una definició bastant semblant a això...).
Pel què fa Catalunya, el problema va començar el 1714. Amb la victòria a la guerra de succeció de Felip V, que suposava l'entrada dels Borbons a Espanya, va començar la repressió contra tot el què tenia a veure amb la cultura catalana.
Al segle XIX va haver-hi un ressorgiment, aquesta època es coneix com la Renaixença, però amb les dictadures de Primo de Rivera i Franco (sobretot amb aquesta última) va tornar la represió.
El nacionalisme espanyol, la crispació amb Catalunya i el conflicte basc són restes de la dictadura.

Enllaçant-ho amb al tema, està clar que molta gent va patir moltíssim i d'altres van morir per culpa d'un nacionalisme feixista per part de Franco. A causa d'això van despertar altres nacionalismes, i van néixer bandes terroristes com ETA.
Ara bé, passat el conflicte, no crec que sigui necessari estar enfrontats per unes idees. És cert que actualment hi ha temes econòmics que fan que hi hagi un sentiment independentista que no és només ideològic, però deixant de banda això, trobo que és totalment innecessari que hi hagi un malestar social per culpa d'això. No és normal ni agradable entrar a forums o chats i trobar comentaris i insults totalment sense sentit i sense fonaments. Perquè a més a més, n'estic segur que el 99% d'aquesta gent que insulta són els que es van creure el reportatge que va treure el canal de Madrid dient que el castellà estava perseguit a Catalunya o els que es pensen que a Madrid és on hi ha més gent que odia als catalans i als bascos (que no és cert).

Tampoc es pot tolerar de cap manera i és absolutament repugnant que una banda terrorista vagi assassinant a gent pel simple fet de no compartir les seves idees, i que perssegueixi i extorssioni, fins i tot a les persones que les comparteixen, per no actuar com ells.
ETA és una banda que ha deixat de tenir cap mena de sentit desde que va morir Franco, perquè estan fent exactament el mateix del què es queixen. I tot i que mai es pot justificar un assassinat, ara no hi ha un dictador que imposi ni que mati, i els objectius de la banda ja no són els alts càrregs dels que tant reneguen, sinó gent totalment innocent. Aquesta gent s'ha convertit en una banda totalment cobard i absurda.
Es podran compartir les idees o les postures, però mai les maneres d'aquests individus.

Jo respecto els nacionalismes moderats i amb bones formes, però no els comparteixo. No sóc nacionalista, tot i que em sento orgullós de ser català, però accepto que sóc espanyol sense cap problema.
La meva opinió és que es pot viure amb aquest sentiment, defensant la diversitat de cultures, però sense necessitat que una frontera o la falta d'ella determini la manera de veure una persona.

Com va dir un dia el meu savi professor de filosofia:
"Tots aquests que van de catalanets i es pensen que les seves idees són les bones, que reflexionin. Perquè cap nacionalisme és bò. A més nacionalisme comença per una paraula molt lletja..."

Això de conquerir terres i lluitar per una simple línia a un mapa... és cosa del passat.

"No dejes que una frontera consiga determinar el país de una flor"
Txus (Mägo de Oz)

S.Y.

PD: N'estic segur que d'aquí en poden sortir un munt d'opinions diferents, i totes (espero) seran benvingudes.

Un geni: Valentino Rossi

Ahir ho va tornar a fer, i ja en van 90.
90 vegades fent feliços els seus seguidors.
90 vegades donant espectacle al 100%.
90 vegades pujant al més alt del podi.
90 vegades fent vibrar fins al final a la gent.


Parlo, evidentment, del senyor Valentino Rossi. Un mite vivent que amb 29 anys és, desde ja fa molt de temps, tota una llegenda.
Ahir va aconseguir la seva victòria nº90, igualant així al segon del rànquing històric, Ángel Nieto.
I ho va celebrar al seu estil. Va passar la línia de meta i a una corba l'estava esperant en Nieto, amb un mono on hi posava Bravo Valentino i amb el seu mític casc. Va pujar a la moto i tots dos van fer la volta d'honor, amb en Rossi com a paquet. No sé qui dels dos estava més content, va ser molt bonic. Una altra celebració que quedarà per a la memòria.

Ja vaig parlar de'n Rossi abans de que comencés el mundial. Però la ocasió mereix que en torni a parlar. Quan tots el donaven per acabat, quan portava dos mundials sense glòria, va i guanya la segona carrera consecutiva del mundial, mostrant fermesa, torna a gravar el seu nom a la història del motociclisme i es situa líder del mundial, fent que tots tornin a canviar d'opinió. I és que cal recordar que és l'home que després d'haver guanyat varis mundials amb la millor moto i ser criticat per això, va canviar a una de les marques més enfonsades del mundial i la va fer resorgir guanyant dos mundials seguits més amb una màquina tècnicament inferior i oferint emoció com mai.

I és que passi el què passi, per mi sempre serà el més gran. Perquè les seves celebracions, el seu domini de la moto, les seves avançades fan que aquest esport no sigui el mateix sense ell.

Pel què fa la part no-esportiva, encara que la gent el critiqui per alguns detalls lletjos que ha tingut de vegades, segurament deguts a les males relacions que ha tingut amb en Biaggi o en Gibernau, s'ha de dir que també ha tingut molts detalls humanitaris. I això junt amb el seu humor i el seu carisma fan d'ell tot un campió, també fora de la pista.

Aquest vídeo és de fa més d'un any i les dades no estan actualitzades, però parla per si sol:



Per si queda alguna mena de dubte, les estadístiques actuals d'aquest fenòmen són aquestes, els números no menteixen:
197 proves de campionat del món de motociclisme disputades
139 pòdiums
90 victòries
49 'pole' positions...
i 7 vegades campió del món!


Això és tot, i per si encara no el coneixíeu, recordeu un nom: Valentino rossi, Il dottore, i un número: 46, cuarantasei. Aquestes paraules només poden significar una cosa: pur espectacle.
Che spettacolo!

Cuideu-vos!
Fins aviat!

S.Y.

PD: El títol d'aquest blog, és el què té escrit a sobre de la visera del casc. Tribù dei Chihuahua és, a grans trets, el nom que reben els seus seguidors més fidels i propers.

Humor

Avui al diari adn he vist una vinyeta humorística i m'ha fet bastanta gràcia. Però com escanejada no es veu molt bé i a la versió pdf del diari tampoc, he buscat vinyetes del mateix autor, Joscha Sauer, i n'he trobat algunes que també m'han fet gràcia.

Joscha Sauer

Joscha Sauer

Joscha Sauer

Aquestes vinyetes pertanyen a un llibre que es diu Nichtlusting que traduit literalment significa No graciós, tot i que a la versió en espanyol li han posat Ni pu** gracia, (sense l'eufemisme de les **), ves a saber per què xD.

Sempre va bé una mica d'humor, i més encara en dies d'estrés :).
Ja penjaré coses d'aquest tipus de tant en quant, hehe. Espero que almenys us hagin arrencat un somriure.

Una abraçada!
Cuideu-vos.

S.Y.

Un sentiment per a cada moment

Diuen que la personalitat es forja molt abans de néixer. Que el foc que ens emmotlla és l’escalfor que ens transmet la portadora de llum del ventre que ens duu a la vida.


Hi ha dies que notes que els anys s'han oblidat d'erosionar alguns pics de la teva personalitat, i en canvi petits temporals han convertit els més afilats en grans esplanades.
Després de fer una passa, sovint, és només quan veiem la petjada que ens n'adonem dels nostres defectes o virtuts. És l'alè de l'ànima dels companys la que ens fa sentir la calor de l'orgull o el fred del penediment. És aleshores quan cauen les primeres llàgrimes de pluja que llimen les aspereses formant rius que dónen lloc a llacs de felicitat i tranquil·litat.

--- --- ---

Nuestra pasión fue un trágico sainete
en cuya absurda fábula
lo cómico y lo grave confundidos
risas y llanto arrancan.

Pero fue lo peor de aquella historia
que al fin de la jornada
a ella tocaron lágrimas y risas
y a mí, sólo las lágrimas.

Rima XXXI, Gustavo Adolfo Bécquer

--- --- ---

És increïble que hi hagi una descripció per a cada moment, però que la majoria d'elles siguin impossibles de comunicar, i que de vegades, tenint el privilegi d'expresar-la, un instant més tard, gràcies a un fet, quedi simplement pel record.

S.Y.

Beat Box

Avui parlaré d'una habilitat que, almenys a mi, em deixa amb la boca oberta. El beatbox o beatboxing, no sé com s'ha de dir.
És genial!
Bé, de fet, més que parlar, diré quatre coses i posaré vídeos que parlen per si sols. Més que res, perquè tampoc hi estic massa entès en el tema, però em sembla, simplement, I M P R E S S I O N A N T.

El beatbox és, essencialment, fer música amb la boca.
Em sorprèn tant perquè, si ja em sembla prou complicat poder cantar i tocar un instrument a la vegada, per la dificultat de coordinar alhora dues melodies o ritmes (no sé ben bé què seria tècnicament), imagineu la capacitat de fer 3 o 4 sons diferents amb un sol instrument (la boca, i també amb l'ajuda del nas) amb els seus 3 o 4 ritmes... Brutal!

El primer cop que vaig sentir una cosa semblant va ser a alguna de les pel·lícules de Loca academia de policia. Ja fa bastants anys d'això, però recordo que em va cridar molt l'atenció.

Actualment, crec que no està pas poc estès. I amb els programes aquests que s'han posat de moda on la gent mostra el seu talent, s'ha popularitzat una mica més. Però ja fa molt que existeix.
En Will Smith, per exemple, n'ha fet algun petit homenatge tant a El Principe de Bel-Air com a Men in Black fent algun sorollet amb la boca, i fins i tot el propi Michael Jackson també ha fet gala de la seva habilitat amb el beatbox.

Però el professionals en el tema seria gent com en Rahzel, amb una cançó que m'agrada bastant :If Your Mother only Knew. (No he trobat vídeos que valgui la pena penjar d'ell, no tenien massa bona qualitat)

Un altre geni és en Kenny Muhammad The Human Orchestra, d'ell si que he trobat vídeos, un és aquest, que parla per si sol, senzillament magistral:



Després, gràcies a concursos com els que he dit abans, ha sortit gent amb talent. I de fet, fins fa poc, si escrivies "Beat Box" al Youtube el primer que et sortia era aquest home; Joseph Poolpo (grandíssim):



I com no, com ja havia avançat a l'entrada anterior, el noi que va guanyar la seva edició de Tú si que vales, en Roberto.
Gràcies a ell vaig interessar-me una mica més al beatbox tot i que ja n'havia sentit a parlar i m'encantava:



Aquests són uns quants exemples, però si us ha agradat, busqueu una mica, que n'hi ha de realment bons.

Gaudiu dels vídeos!
Fins aviat!

S.Y.

Força de voluntat

És condició necessària i fins i tot suficient, en molts casos, per aconseguir els nostres propòsits més ambiciosos.
És el què ha ajudat una mica a que aquest primer semestre les meves notes no hagin estat tant desastroses com altres anys i és el què necessito ara per acabar d'arrodonir el curs.

Sempre he admirat aquesta gent que després d'estar ensorrats completament, després de rebre un cop moralment dur, són capaços de créixer i vèncer la tristesa o el dolor i tirar endavant amb més forces que abans.

També em fa reflexionar quan a alguns reportatges de tribus africanes o amazòniques, on la fam és el pa que tenen per menjar cada dia, surten nens, que sense tenir joguines per divertir-se, ni pràcticament res, ens regalen un somriure.
Si ens parem a pensar... la majoria de cops que ens queixem, ho fem per vici.

Tampoc cal anar tant lluny, però, per trobar gent amb coratge. La gent que és capaç de dur a terme diverses activitats durant la seva vida i se'n surten, són un exemple per mi. Poder fer això és un orgull.
Un exemple concret són les dones que són capaces d'anar a treballar, mantenir la casa i criar uns fills, i a sobre, ho fan bé. Aquesta gent és d'admirar. Per sort, el masclisme, encara que no ho sembli, està disminuint, i la casa i els fills els tiren endavant entre una parella, que té el mateix mèrit tal i com estan les coses avui dia.

A mi em va sorprendre el cas següent. Tampoc és tan extraordinari, perquè certament hi ha gent en circumstàncies molt pitjors. Però que aquesta noia sigui capaç de treure un somriure com els que fa... Em va emocionar, hehe.
Certament, per a ser feliç només cal voler ser-ho:



Va guanyar el concurs, no sé si perquè la gent és així i vota a qui més pena li fa... Però la veritat és que canta molt bé. Penso que ho mereixia independentment del seu problema.

Aprofitant, penjo aquest vídeo que és dels guanyadors de les tres primeres edicions de Tú si que vales, el beatbox genial (en parlaré en alguna propera entrada) i la cançó és molt maca:



Doncs bé, això és tot. Avui tocava reflexió (és que m'he de posar a estudiar! hehe :P).

Cuideu-vos.
Fins aviat!

S.Y.