miércoles, 30 de abril de 2008

Operación Triunfo

No, el títol no és cap joc de paraules. Fa referència justament al concurs.
Sí, ho reconec, he caigut a la temptació.

Ahir, vaig mirar el futbol, per veure com perdia un Barça que hi va posar més ganes que totes les ganes que hi ha posat a la resta de partits de la temporada junts, però nois, què volen?... Porten 4 partits sense marcar ni un gol, i així és matemàticament impossible guanyar en un partit de futbol.
Avui els blogs, fotologs i demés estaran plens de comentaris sobre el Barça i el partit d’ahir, o bé sobre l’actuació de’n Risto i d’Operación Triunfo.
Jo em decanto per la segona, que, tot i ser poc original, segurament, serà la menys popular de les dues, però faré un comentari una mica més general.

Després del futbol, volia veure Los Hombres de Paco (reconec que m'agrada, i ho miro tots els dimarts xD). Però ahir no els van fer i vaig decidir mirar OT. Tampoc me n’avergonyeixo, perquè, a diferència de molts, quan critico, intento i m’agrada fer-ho amb fonaments, sabent del què parlo.
Certament, he criticat molts cops aquest show, programa, concurs o com vulgueu dir-li. Però reconec que ho he seguit bastant, tot i que només he vist sencera la primera edició (com és habitual, la primera edició és la més pura o innocent).
En teoria, és un programa on es promociona a cantants de música pop (és un gènere que no m’agrada gaire, però ara no ve al cas xD).

Bé, jo encara dubto de si estava mirant un programa del cor o un teletienda. Primer, perquè durant tot el programa no paraven de sortir cotilleos ni d’explicar-nos la vida de la gent. I segon, perquè cada 5 minuts ens inculcaven diferents productes, que si van anar a maquillar als concursants amb uns cosmètics fantàstics, que si els van regalar una càmera digital supersònica que detecta el somriure i tot (impressionant xD), ens diuen que obrim un compte a un banc i ens regalaran el mateix mòbil que als concursants, qui si quan marxen els regalen un cotxe... Uff... N’estic gairebé segur que fins i tot van colar missatges subliminars, si algun dia apareixo amb una escombreta de vàter que fa llumenetes o alguna cosa per l’estil, us aviso, que segur que ve d’aquí xD.

El punt culminant va arribar, com no, amb les nominacions. Amb el que manté igual viu Operación Triunfo. El senyor Risto Mejide va tornar a fer de les seves. Per començar, abans de res, va deixar anar:
"Quiero dar la bienvenida a todos los espectadores que se conectan a esta gala sólo para escuchar las nominaciones del jurado. Quería decirles a esos espectadores que están todos nominados, básicamente porque me parece una falta de respeto luego hablar de que aquí venimos a humillarles cuando ellos ni siquiera se dignan a ver las actuaciones de estos chavales. Así que la próxima vez que miren toda la gala y luego opinen".
I sí senyor, en això té tota la raó, hi ha molta gent que es queixa o parla de coses sense saber què critica.
Ara bé, a partir d’aquí, qui crec que és un home intel·ligent i amb criteri ja va quedar totalment venut a l’espectacle del qual forma part. Però suposo que l’entenc, perquè per a això el paguen. És una llàstima, la seva ironia m’encanta, fa gràcia, per exemple, quan va trucar la cantant original d’una cançó interpretada a la gala per preguntar-li què li ha semblat (en principi era per demanar-li disculpes per la mala actuació). Més tard el director va repetir la gracieta, això ja va ser més forçat.
El pitjor de’n Risto va ser quan va saltar-se el què havien decidit (el jurat), i va nominar pel seu compte a una concursant i, quan un altre membre el corregeix i li diu que no havien decidit això, va respondre: "Vosotros nomináis a Virginia y yo nomino a Tania". I de fet, jo hi estic d’acord, m’agrada molt la veu de la Virginia (i ella en general també xD, és molt mona i sembla molt bona nena :P), però aquesta acció no és pròpia d’algú intel·ligent. Si hi ha un jurat de 4 persones és per decidir entre tots, no vol dir que hi hagi d’haver unanimitat. A més, per molt que ens agradi, s’ha de reconèixer que la Virginia no ho va fer massa bé (potser és perquè la cançó tampoc tenia tanta qualitat com per a ajudar a que semblés que ho fessin bé... u.u). El què va fer va ser com una rabieta de nen petit.
També es va passar moltíssim amb l’Esther. Està bé que hi hagi ironia i duresa, però l’està enfonsant (independentment de si ho fa bé o malament) perquè fins i tot el públic l’esbronca (que per cert, quin públic més patètic si és capaç de fer això...).
En Risto va demanar als espectadors que no la fessin fora perquè donava audiència. Però és el què li tocava fer: contribuir a que aquest concurs sigui un circ polèmic, per no perdre audiència.

Almenys va ser sincer. Diu moltes veritats. Jo penso que és el millor del programa, i és normal que s'exploti aquest factor per guanyar audiència, perquè tot i que ha de fer coses un pèl forçades, és bò.

Us deixo amb el càsting de la Virginia (una monada de dona :P Quins ullassos!! xD). Aviso que és llarg, a joc amb el text xD:



Perdoneu per la llarguíssima parrafada que he deixat... Però ho havia de comentar xD
:P
Fins la pròxima!

S.Y.

viernes, 25 de abril de 2008

¿Abierto o cerrado?

Us penjo una columna del diari ADN (Barcelona) que em va agradar, i hi estic bastant d'acord:


"¿Abierto o cerrado?

El que teme perder, se cierra; el que quiere obtener, se abre. El cerebro es nuestra máxima propiedad, el receptor que rebosa una capacidad inagotable de absorber, trenzar y dilucidar miles de percepciones, hechos e ideas que a diario nos envuelven. Sus ventanas son nuestros cinco sentidos: unos ojos para observar, que es el nivel sabio del ver; unos oídos para escuchar, que es la apertura refinada del oír; y tres gracias sensitivas abrazadas para el placer: olfato, gusto y tacto, allí donde estallan los olores, los sabores y las exquisiteces de la piel.
Nuestro poder sensorial es tan infinito y desaprovechado que olvidamos que la máxima capacidad de sorpresa reside en nosotros mismos.
Y sin embargo, a veces desarrollamos un instinto que nos hace creer que la supervivencia depende de la fidelidad ciega a unos principios radicales e inamovibles. Taponamos nuestros sentidos a todo lo que no corresponda a una visión cerrada, que siempre es una parcialidad de la realidad. Nos negamos a abrirnos, observar, sentir y dilucidar. Amputamos una parte maravillosa de nuestras facultades, porque confundimos seguridad con opacidad.
Este bien infinito y siempre por refinar que es el género humano sólo mejora cuando sabe abrirse a todo lo que existe envuelto de bondad. El recorrido de los cerrados fanáticos y manipuladores de sentires ya fue escrito: son el desperdicio letal de la humanidad.

Columna "The End" por Ángela Becerra

ADN, Miércoles 23 de abril de 2008
año 3.
Número 481"


Hi ha massa gent que viu sent esclava de prejudicis i pensant el què a altres persones els interessa que pensin, i s'obilden de la capacitat que tenen d'opinar i tenir idees pròpies.

Que no pensin per vosaltres :P

Una abraçada!

S.Y.

miércoles, 23 de abril de 2008

Sant Jordi

Avui és Sant Jordi, i la tradició catalana diu que els homes regalen roses a la dona de qui estan enamorats.

Molta gent creu que per correspondència, les dones regalen llibres als homes, però no és del tot cert, perquè coincideix que avui també és el dia mundial del llibre i hi ha costum de regalar llibres, però no perquè sigui Sant Jordi, i no només és exclusivitat dels homes. El 23 d'abril del 1616 van morir Cervantes, Shakeaspeare i Garcilaso de la Vega, i en altres èpoques el 23 d'abril també ha estat dia de naixement o mort d'escriptors importants, per això va declarar-se dia mundial del llibre.

Jo no sóc gaire partidari de fer regals en dies assenyalats, perquè m'agraden les sorpreses, i prefereixo que un regal sigui una cosa espontània i natural. Però suposo que a tothom li deu fer gràcia que li regalin la seva rosa o el seu llibre avui.

El que més m'agrada del dia d'avui és la llegenda de Sant Jordi. Potser perquè porta records d'infantesa i el primer cop que ens l'expliquen de petits queda molt espectacular, amb representacions de teatre i algunes activitats medievals que a mi m'agradaven molt, i això sempre queda.
Per si algú no sap o no recorda la llegenda, aquí està, (robada d'un altre blog xD):

La llegenda de Sant Jordi

Conta la veu popular que la llegenda de Sant Jordi, el Drac i la Princesa a Catalunya s’esdevingué a la vila de Montblanc temps ha. El Drac era el més poderós dels Dracs ja que podia moure’s pel cel, per la terra i per l’aigua. I la Princesa era la més Princesa de totes car era la mateixa filla del Rei. El terror que el Drac imposava era terrible.


Cada dia devorava un parell de bens. Quan li donaren bous i cavalls tampoc en tingué prou. Fins que calgué sortejar persones per a la fam de la Bèstia. I el Rei que era el més Rei, i català, i que vivia a la vila, va posar-hi la seva família en el sorteig, i de l’olla va sortir el nom de la princesa. El Rei va acceptar el destí i no va voler cap canvi per cap altre Montblanquí dels qui s’oferien. Vestida de blanc la Princesa va anar al sacrifici.

I va sorgir un jove cavaller, armat de cap a peus, cavalcant un destrer blanc per tal de deslliurar-la. Era bell com el sol i era foraster i es deia Jordi. I envestí amb la fúria el Drac que venia per la Princesa que el va deixar estamordit, confós de tot i rebatut. Aleshores ell amb el cordó de la cintura d’ella lligà el Drac, tot amansit, que ja el seguia com una ovella. Després amb un cop de llança rematà el Drac, en morir es fa fonedís a terra i on el Drac s’ha fos neix un roser de roses roges com la sang, Sant Jordi en cull la més formosa i l’ofereix a la Princesa, munta a cavall i entre crits de joia travessa la muralla per la porta que en record d’aquesta gesta, encara avui es coneguda pel nom de Portal de Sant Jordi.

I tot això va passar davant els ulls del Rei i els montblanquins que contemplaven aterrits el combat. I per això triaren Sant Jordi com a patró de la Vila anys i panys, fins que, temps a venir, se n’oblidaren.


Jo em vaig fer fa uns dies el meu auto-regal: El Juego del Ángel. Crec que m'agradarà bastant. De fet, no va ser perquè fos Sant Jordi, sinó perquè em va venir de gust.
Espero que us regalin moltes roses i llibres, que això sempre és bona senyal ;).

Cuideu-vos!
I passeu un bon Sant Jordi!

S.Y.

sábado, 19 de abril de 2008

Dies de pluja

Quan jo dic que sóc raret no és perquè sí.

Un exemple són aquests dies de pluja, que m'agraden.
La majoria de la gent es posa trista, a la que cauen 4 gotes diuen: "Quina merda! Plou".
Fins i tot el llenguatge relaciona el "mal temps" amb un dia en que no surt el sol. Cosa que no té gaire sentit aquests últims dies, tal com estan les coses amb l'aigua, amb transvasaments i tal... Aquesta aigua és extremadament necessària, i per solucionar el problema hauria de ploure uns quants dies més així (bastants).

Però deixant de banda la sequera, en general, els dies de pluja, al contrari que a la majoria de gent, m'alegren.
I si aquesta setmana no hagués estat estressant per les diferents coses que havíem de fer, hauria estat molt animada per mi! :P

Com ja he dit, sóc raret, però no entenc com pot ser trist un dia de pluja... Si l'aigua és vida!! :P

A partir d'ara quan veieu ploure, penseu que almenys una persona és feliç xD.

Que tingueu un bon dia! Hehe :P.



Fins aviat!! :)

S.Y.

martes, 8 de abril de 2008

Dret d'admissió

Feia molt de temps que volia parlar d'aquest tema: El dret d'admissió.
Aquest cap de setmana he trobat un estímul i una base per publicar una entrada.

Aquest dissabte, vam anar uns quants de la colla d'amics a ladisco Vig, una discoteca de Vic/Gurb. És un lloc on hi anem bastant, la música que hi posen no és que sigui del tot del meu gust, però no criticaré això ara.
El fet és que, tot i que la majoria de vegades no ens diuen res, de tant en quant, ens posen alguna pega per entrar, i aquest dissabte va ser un d'aquests dies.
Hi havia molta cua, i quan arribem al porter, li diu al meu amic, ho sento però és que així no et puc deixar entrar... Dit així sembla que el company portés un mono de treball o que anés amb una disfressa de carnestoltes... però no, no anava amb uniforme militar, tampoc duia missatges racistes a la samarreta, no duia res fora del normal, duia uns pantalons i una samarreta normals (sense marca) amb els que ha entrat mil cops al mateix local. Diria que duia vambes i això, junt amb una mica de barba, suposo que devia fer que no fos gaire del gust del segurata, però res de l'altre món.
Tot seguit ens diu que ens posem a un costat per a què la gent vagi entrant (ens preguntàvem que si no ens deixava entrar... per què ens havíem d'esperar a un costat? Què passa? Que amb la fresca al meu amic se li dibuixaria el cocodril de Lacoste o el caballet de Ralf Lauren a la samarreta i així ja estaria en condicions d'entrar?).

El més interessant de tot va ser veure el què deien a la resta de gent que no deixaven entrar. Seguien un criteri molt rigurós (ironia); el sistema consistia en preguntar a la gent que suposadament anava mal vestida amb qui anava, i si anaven amb un grup prou gran, llavors podien entrar (és clar, no fos cas que es quedessin sense gaire clientela).
Era molt graciós veure les delícies que deixaven anar.
Jo em vaig quedar amb un parell; a un noi que anava un *èpsilon menys pijo que la resta li diuen que no podia passar, amb l'excusa de que duia piercings (quan ja n'avien passat molts amb piercings, i tampoc us penseu que en duia la cara plena, en duia un parell). El porter li va dir que no podia anar tant radical (xDDD). Sense comentaris... El sumum va arribar quan el segurata va veure que per culpa de no deixar entrar a aquest noi, un grup d'unes 8 persones es quedava a fora, llavors li comenta al seu company: "Tenim aquí un grupet que n'hi ha un que és una mica així... però els altres són bona gent".
:O Sense paraules!!! Està claríssim!!! Si ets una persona amb pasta per comprar-te bona roba, aleshores ets bona gent... U.U.... INDIGNANT!

Això ens passa per anar a discoteques d'aquest pal... On després et posen la merda de música que portes escoltant tot el sant dia per la tele, radio i diferents mitjants de comunicació. Això sí, entres després de rebre una humiliació a la porta.
També val a dir que si ets dona tens el 99,9% de possibilitats de que no et diguin res.

Per què al 2008 encara existeixen llocs on pots o no pots entrar segons la teva manera de vestir, que és una manera de pensar, i segons si ets home o dona? (després busquem la igualtat... U.U).
El dret d'admissió hauria de servir per poder fer fora a algú si està buscant merder però no per discriminar a la gent.

Us deixo una cançoneta que reflecteix força bé el què penso:



Apa gent!
Cuideu-vos!
Fins aviat.

S.Y.

PD: Al final ens van deixar entrar, quan les noies van preguntar si ens deixarien entrar o per què ens havien deixat allà al costat, llavors ens va preguntar, aneu tots 5 junts? I quan vam dir que sí, evidentment ens van deixar passar...


*Quan dic un èpsilon vull dir una mica molt petita (a les matemàtiques es fa servir èpsilon per denotar valors molt petits)